Món Zero

Exàmens
Com és habitual en aquestes dates entre els universitaris (a excepció de gent com Capella), he de deixar les altres coses que també ocupen la meva vida un poc de banda. És a dir, he de passar menys temps davant de l’ordinador.
Així que lamentant-ho molt, a no ser que passe alguna cosa molt important, la freqüència d’actualització de Món Zero caurà en picat. Com a molt tindreu cròniques dels exàmens.
Ara toca fer jornades intensives a la biblioteca (eixes jornades maratonianes de 12 hores + trajecte), capoeira dimarts i dijous de 20 a 21:30 (després de passar-se tot el dia assegut) i, com no, les dues hores i vint de metro+tramvia diàries.
Això sí, continuaré deixant missatges als fòrums de la CP i ni àlgebra ni geometria i molt menys càlcul numèric em llevaran la dosi setmanal de House i Bleach (i Naruto…)

Rafelbunyol, jardí de… grues
Crec que tots els que em conegueu m’heu sentit parlar de lo sobreurbanitzat que es troba el meu poble. Avui el tema principal no serà aquest, ni que quan torne a casa en el metro veig un bosc de grues.
Al meu carrer tinc (si contem el que seria la part més antiga del carrer, on visc jo) unes tres obres en marxa i ma casa es troba més o menys a mitat camí entre una i les altres dues.
Ara es tard i ja han parat i per fi puc escoltar algun ocellet cridant que està per ahí. La resta del dia és insuportable. A la mínima, la veu de les radials s’imposa sobre qualsevol altra cosa. Horrible. Els ocells crec que han fugit a cercar un lloc un poc més tranquil, però no sé si podran arribar tan lluny.
Pocs són els carrers on no s’estè edificant blocs de pisos cada cop més alt que van desfigurant el meu poble, però d’això parlaré altre dia.

El jardí
La darrera vegada que vaig dir quants testos tenim a la terrassa em vaig equivocar, perquè vaig dir que estavem per l’ordre de les 300. Fals. Ahir li ho vaig preguntar a mon pare després de fer aquesta foto i abans de menjar-me una maduixa. En tenim més de 400. Plantetes moltes més, donat que hi han testos amb més d’una planta, i a més alguns planters que encara no s’han transplantat. No sé quan podré fer-ho, però m’agradaria fer una 360, o almenys una panoràmica. El jardí està preciós darrerament.

Dues Imatges del viatge
Ho tenia pendent. De fet duen com a esborrany desde març, però ho vas deixant, et lies, et dediques a altres coses i mai te’n recordes. Bé, avui sí.

La super bici de Markel, qui li la va vendre posteriorment a Gabo. Amb ella anava jo recorrent el campus. I sí, lo que apareix al cotxe és una gelada de proporcions inimaginables pel que s’intueix a la foto

El primer dinar era açò? Fa pinta de ser-ho. Fa bona pinta. Ara no m’enrecorde si la tonyina era de la patrocinada o què.

Principi (de la segona part)
Mentre la resta del grup esperen el tramvia, jo me’n vaig en un bot a la bodega:tancada. En Mercadona queda una ampolla de mistela, pero la cua és massa llarga:(. Torne a esperar el tramvia. Pujem, arribem, baixem. Santiago i Gemma decideixen anar pel pitjor costat del carrer, és a dir, on està la porta del concert. Nosaltres continuem fins trobar-nos amb Alberto, Ana, Aurora i Yasmin. M’espere fins que veig que Santiago i Gemma ja arriben i vaig corrents per a alcançar al meu grup per a comprar-me el sopar al kebab. Faig una escapada al consum i… sí finalment conseguiexc la mistela!!!!
Tornem al pis dels nombres primers on està la resta de la gent. Em bec una de les dues botelles d’aigua que he comprat i la replene amb mistela. La gent fa les seves mescles i marxa. Ens quedem Rebeca, Imma, Alexandra i jo esperant perque hi ha gent que arribarà més tard. Finalment quedem de trobar-nos a la porta i marxem al concert.
Aurora ens ajuda a passar la beguda per baix de l’altra porta. Entrem. Orxata Sound System ja ha tocat, i la Gossa Sorda ja està una estoneta sobre l’escenari. Sopem en el descans. Santiago no sap com està l’entrepa que s’està menjant, i és una llàstima, perquè està molt bo. Ens vam apropar a l’escenari per veure els Lax’n'Busto. Imma va cometre l’error de llençar la bossa del kebab a terra. Zona catastròfica en una cançò. I des de quan es llença el menjar????? Ens vam aguantar i vam seguir botant ballant i cantant. I bevent. Perque la mistela no desapareixia per art de magia. Ni el rom amb coca-cola d’altra gent. Abans d’acabar el concert ens vam trobar amb el Jaume, que s’havia perdut. Se’n van els Lax i la gent es dispersa. Yasmin em deixa la bandera (error). Jaume va a buscar a la seva gent. Estavem fent un roglet Ana, Aurora, Imma, Alexandra, Rebeca i jo quan entra un xiquet, perquè no se li pot dir d’altra manera, borratxo perdut i ens comença a parlar. Jo ja m’ho veia vindre. I sí. El xiquet (no ens va dir el nom) va dir que eren xiques molt guapes i comença a preguntar-los a totes el nom i donar-los dos besos, fins que arriba a mi, i el pare. No volia causar-li un trauma per una cosa que mai seria capaç de recordar i que s’arruinara en psicòlegs. Li vaig donar la ma, es va fixar i a continuar amb Ana (que era la que quedava). Li vaig preguntar l’edat: setze. Pobret. Comença Betagarri i allí sols havia tornat Jaume, malgrat haver trobat als seus companys. Una paraula: SKA. bots i espentes i jo amb una bandera. Vaig aguantar com un campió, però, lògicament la bandera se n’anà a tomar. La millor manera d’evitar els xafons i les caigudes es botar sense parar. Ens van dutxar tres vegades. No sé de que. Hi ha preguntes de les quals no vull saber la resposta. Però valgue la pena. Van cantar l’estaca i se’m passaren tots els dolors. Comiat i tancament. Ens tornem a reunir. Ajudem a una persona del grup a fer el que volia sense ser descoberta (tot legal, no malpenseu). En pujar Banda Bassoti es tornem a dispersar un poc. La mistela s’ha acabat i el rom també. Sols queda wisky amb taronja Vaig veure a Franxapa i a Ana i els vaig anar a saludar. En tornar, vaig anar amb Imma a cada costa de l’escenari per que pogués llegir el que deia. Basset? 300? Finalment ho va aconseguir. Bééééééééé!! Santiago va poder conseguir la bandera de Banda Bassotti, els quals ens van deixar amb el regust del Bella Ciao. Fi del concert, tornada gradual al pis.
Vam fer el quadro un rato. Jo li posava una pinseta a Santiaguet en el pantaló i coses típiques que faig quan tinc una pinça a les mans. Em bec la segona aigua amb el ritme habitual. La gent va caient i se’n va. Els que ens quedàvem al pis vam repartir les habitacions. I ale cadascú al seu llitet.

Moltes gràcies a totes les persones culpables de que m’ho passara tant bé al llarg de la nit.

Crec que és una crònica prou completeta. Si necessiteu informacions adicionals, demaneu-la pels canals directes.

Lax’n'Busto - Llença’t
Jesús RoviraCaus a terra molt avall,
creus que no te’n sortiràs
però amb els mesos te’n adones
que tornes a començar

I a força de molt de caure
i de tornar-te a aixecar,
veus que les coses no canvien
però ja saps que tu no ets qui eres abans.

Doncs he estat ja cinc o sis,
i sóc el que ara tinc.
No vull pensar
en el que arribarà demà.

Llença’t, cada instant
és únic i no es repetirà.
Sento que el cor
ja no para de bategar.
I diu que em llenci,
que no pensi en el que vindrà,
que un llapis mai no
dibuixa sense una mà.

I per què els meus pensaments,
que sempre viuen en present,
no conjuguen altres temps
que el ja faré el que no vaig fer.

Doncs avui o potser demà
seré aquí o seré per allà.
Seré un tros de l’univers,
que no nota el pas del temps.

El que faig a cada instant
és la força que em fa gran.
No vull pensar
en el que arribarà demà

Llença’t …

25 d’abril (pam dalt, pam baix)
Comencem.
La vesprada es presente moguda. En quant estic dutxat passe per cal meu cosí Jesus (de la familia ja us aniré parlant més endavant) més per a marcar-li el camí que per a donar repàs. Sense perdre comba, corrents a l’estació per a pujar al tren direcció a València i un cop pujat començant a enviar-li missatges a Santiaguet per a vore com quedavem.
Vaig arribar al punt de reunió pocs minuts després de l’hora acordada per trobar-me amb Pablo i ambdós ens vam posar a mirar cap a la plaça de bous, que és des d’on havien d’arribar Santiaguet i el seu grup. Em vaig trobar a molta gent, la majoria d’ells del voluntariat, però igualment Pablo se’n feia creus… els conceptes Xv i vida social eren un fenomen nou per a ell. Mentrestant continuàvem esperant. I esperàvem. I més. Cinc minuts, un quart d’hora, mijta hora, tres quarts…
18:50 “Cabrón” vaig dir-li a Santiaguet. Quan vaig parar de renyir-lo, vaig saludar a la resta del grup: Gemma, Imma, Rebeca i Alexandra. I la mistela. Ah no, que no portaven mistela. Com volien fer-se perdonar el retard sense compensar-m’ho? xD Gemma (acompanyada per Santiago) se’n va a buscar banderes, i quan es troba lluny ocupada en la recol·lecció, passen pel nostre costa i n’agafem unes quantes Finalment a les set passades ens posem en marxa. Continue trobant-me amb gent i Pablo em creu posseït. En la plaça de l’ajuntament, a part d’una paraeta de la Copa Amèrica (falta un any. un any. quina presa hi ha?) vam veure a Paula (se t’enyora moltíssim carinyet). Jo anava jugant amb la bandereta i passant-m’ho bé. Vam fer fotos (Imma, com va quedar el mirror del carrer de les barques?). Vaig trobar-me amb gent del poble, els quals SÍ em van donar mistela. Això sí qué és rebre bé a la gent, passar-li una botella de mistela (gràcies Dora!). Just abasn d’arribar em vaig trobar a la gent del bea, la vaig saludar i em vaig reunir amb el grup. Vam escoltar el que quedava de manifest, vam estar un poquet més per allí, i tret de Pablo que se’n va anar a per còmics, vam marxar en metro cap al pis de Gemma i Imma.
Més gent al metro… era possible, però caldria gitar-los sobre els caps dels altres viatgers. Separats i fent conyes vam arribar en vida a Benimaclet per poder agafar el tramvía.

Seguíu atents a Món Zero. Pròximament la continuació d’aquest capítol: concert.

Integració
Finalment Rasengan 2.0 està en la xarxa. O Món Zero 1.0. Quin està dins de quin. Crec que Rasengan és un apartat de Món Zero avui en dia.
No sé. Estic molt content del resultat. Les pàgines són prou semàntiques i he pogut controlar el layout amb css.
És molt senzillet, però m'encanta.

Avui sí,
Benvinguts a Món Zero

PS: He dormit relativament poc i estic molt cansat. kicir, la crònica d'ahir, demà. (o més tard)

Última hora
Finalment m’he pogut fer amb el control de les pestanyes. Encara hi ha codi per netejar, pero la estructura ja està. Demà de matí acabaré Rasengan 1.99. Sols quedarà arreglar la capçalera del blog i afegir el contenidor de les pestanyes per a integrar Rasengan en Món Zero.
Calcule que abans del dilluns puc tenir-ho.

Pròximament Rasengan 2.0 (y el mes que viene supreme)